Desconnexió de setmana santa

Aquests dies de setmana santa he fugit de la ciutat cap al Pirineu lleidatà per desconnectar de la rutina, connectar amb la natura, descansar, fer muntanya, fer el dropo i, sobretot, castigar el rellotge. I què bé que senta....

Fins i tot, segons com, i si la compenetració i sintonia amb l'entorn i amb un mateix acompanya i arriba a nivells de grau avançat, un pot arribar a emocionar-se del tot i, per estranyes raons metafísiques no escrites enlloc, aconseguir desenvolupar raríssimes ganes i anòmales necessitats de practicar algun tipus d'esport (curiosament hom s'acostuma a decantar per l'atletisme i la pràctica ha de ser incomprensiblement ben de matí per acabar d'arrodonir el calvari). La segregació d'endorfines acompanyada de la combustió en paral.lel d'una bona tanda de toxines, es coneix que puja al cap de tal manera que ens fa, de vegades, desvariejar provocant així en l'ésser humà un certa al.lucinosi que desemboca en la persona amb conductes d'autoengany estranyíssimes com ara la de prometre'ns continuar el mateix calendari esportiu i pautes de salut diàries a partir d'ara i durant tot l'any un cop tornem a casa. Això no deixa de provocar en l'indivídu altes cotes de frustració un cop s'aterra de nou a la vida real. Això sí, haurem gaudit d'uns dies de benestar, tranquilitat i boníssims embotits del Pallars, que l'ànima, almenys jo, l'he d'anar alimentant d'alguna cosa més que de pau interior. I sobretot amb aquests tutes! ....Om...