Tocant el cel al Camp nou

Impressionant ahir a la tarda tocant al Camp Nou enmig d'un estadi on no hi cabia ni una agulla. Emocinant!!! Els del camp som nosaltres (Robert Garcia, Quim Xicoira i un servidor fent "El carrer dels jocs florals". Per un dia, com els Beatles al Shea stadium. Je, je, je!!! Visca el Barça!!!

Continua la gira acústica de presentació de Casa Murada

Continua la gira acústica de Casa Murada. Aquest cap de setmana arriba farcit de concerts. Divendres 20 a Cal Terrassà de Tordera a partir de les 22:00. Dissabte 21 al Centru de Cabrianes a les 22:30 i clouré amb un darrer concert diumenge 22 a les 20:30 al Dau de Mataró. Un cap de setmana intens a la carretera per seguir portant amunt i avall les cançons de Casa Murada. Us hi espero!!!

Crítica de Casa Murada de Pere Anton Riba

Aquesta setmana Pere Anton Riba m'ha fet arribar un escrit amb unes reflexions sobre el meu disc. La seva visió particular de Casa Murada. M'ha agradat tant que l'he volgut compartir amb vosaltres. Així que aquí us la deixo...

L’HORA DE LA BUGADA

Devia córrer l’any 95 quan una tarda vaig entrar al desaparegut Virgin Megastore de Gran Via / Passeig de Gràcia i em vaig comprar el “Dookie” dels Green Day. Durant alguns dies i setmanes vaig estar enganxat a la descàrrega adrenalítica de l’enèsima versió de punk rock trinxeraire, exponent de les no-preocupacions del que Douglas Coupland va definir com a generació X, a la qual dec pertànyer, ho vulgui o no. I va ser en una d’aquestes escoltes on puc recordar, amb total clarividència, un pensament que, passat el temps, he anat revisant amb una barreja de nostalgia i ironia. En aquell moment, amb vint anys, vaig pensar que era impossible que, passat el temps, em deixés d’agradar aquella música, que això nomes li passava als “carrosses” d’aquella època que havien escoltat els Sex Pistols o els Ramones i llavors es delien amb la versió més flonja dels Aerosmith. No m’entrava al cap que allò em pugués deixar d’interessar mai.

I el fet cert, potser fins i tot massa obvi, és que el decurs dels temps va alterant els gustos (o no), però el que inevitablement va modelant i transformant és el pes de les teves inquietuds. I llavors és quan, les etiquetes, les modes, el més insubstancial resta en un segon pla i et centres veritablement en la música, en el què i en el com, en el que sents i el que tens ganes que t’expliquin. L’atenta escolta de “Casa Murada”, em duu a pensar que pel creador (de la disciplina que sigui) aquest camí també és el que naturalment surt quan ja portes algunes hores de carretera (vital i artística) al darrere. No es tracta tant de parlar d’allò tan suat “d’obra de maduresa” ni de res per l’estil (tampoc som tant vells!). Avui escolto el “Dookie” i m’agrada recordar moments de diversió, però la música que m’interessa té més a veure amb altres coses que queden lluny de les revisitacions del “no future”. I és que, és un fet: han passat els anys.

De tota manera, en fa un quants més que uns nois de Liverpool van ensenyar al món que, si fas música, res millor que la simplicitat d’una bona melodia per fer arribar a la gent les teves històries. Hi ha una petjada evident dels “fab four” en l’atmosfera que destil·la “Casa Murada”, però també em ressonen ecos dels Kinks, de Brian Wilson o dels Eagles, entre d’altres. Des de l’esplèndida tornada en forma d’himne de “Finals d’estiu” (donarem la volta als gira-sols / per si una nit freda / torna la bonança, si déu vol) a les interpelacions malenconioses de “Qui?” (qui et llegirà els silencis / qui et pregarà que et quedis un dia més?) o en el to críptic i alhora encomanadís de “Desapareixo” (pels encenalls que festejo com el més ben guardat dels tresors / fets de retalls del vestit d’una pepa maca sense cor).

Però el més interessant sorgeix dels matisats contrapesos que expressen estats d’ànim a través dels quals vas transitant, d’aquest equilibri potser més precari del que sospitem, que envolta el fet mateix de viure, de sentir, de riure i de patir, de veure-ho de vegades negre (empassats per la gola del llop, tot és fosc / dins d’aquests avencs sense retorn) i de vegades d’un blanc que gairebé no pots ni abarcar (giren llunes plenes, roda el món / a dues veus pel Born / fregant els cels més alts). El que atrapa del disc és que endevines històries darrere de cada tema que remeten a vivències personalíssimes que podrien ser teves, que traspuen melangia a “Moscou”, que evoquen moments màgics a “El carrer dels jocs florals”, que senzillament donen forma a un credo proclamat als quatre vents a “Crec”.

M’ha agradat el disc i m’ha agradat més a cada nova escolta, en el descobriment de nous detalls, com qui va degustant un bon àpat sense pressa. Els entrants, amb “Desapareixo” i aquests “jocs florals” que m’imagino maridant amb una bona “road movie”, són frescos, directes, et donen ganes que continuï el menú. Els primers ja venen amb un altre aire més elaborat entre les quals, pel meu gust, un dels plats forts : “Finals d’estiu”, un tema contra la fatalitat, d’un fons decididament optimista. I en els segons, com diuen les mares, ve el “tall”. Un “Crec  que ho diu tot, reivindicant, entre d’altres, la màgia de parir quelcom del no res (tinc fe cega en tants moments d’atacs febrils) les guitarres que rasquen en les penombres dels “Avencs”, fent palès que rock i inconformisme han anat sempre de la mà, l’aura de mirada perduda en la infinitud a “L’univers”, i aquests “Jornals de secà” que distorssionen la vida com les veus que la canten, que et fan mal, però que t’endureixen com el cuir, que de tot se n’aprén. I de postres, la cançó de bressol, que et convida a pair les menges amb un son d’aquells que, quan despertes, tens l’agradable sensació d’haver descansat.

En resum, una “Casa Murada” que notes que va creixent i aconsegueix que de sobte, unes hores després, tot passejant pel carrer, et trobis de forma inconscient rememorant passatges, taralejant estrofes, signe inequívoc que ha calat. Hi ha uns quants llençols que van apareixent, convertits gairebé en fetitxe (“El carrer dels jocs florals”, “Finals d’estiu” i “Crec”) i que em fan pensar en una immensa bugada personal estesa a la vista de tothom. Però aquí, lluny d’anar-ne perdent algun a cada nova passada, tens la sensació que, plantats allà, a raig de sol, cada cop llueixen més.

Pere Anton Riba

El carrer dels jocs florals al Camp nou

Ahir dimenge a la tarda al Camp Nou, una estona abans de començar el partit contra l'Espanyol, va sonar a tort i a dret pels altaveus de l'estadi El carrer dels jocs florals i la veritat és que és una cosa que em fa molta il.lusió. Tot un honor.

Concert al FNAC

Ahir a la tarda vaig fer una actuació minimal en format acústic al FNAC de l'illa diagonal per presentar les cançons de Casa Murada.

Feia temps que no tocava al FNAC i tot plegat em va portar una sensació familiar d'anys enrera de quan hi havíem anat cada cop que treiem disc amb el grup. Potser el d'ahir no va ser un concert tècnicament perfecte però estic content d'haver-lo fet perquè d'alguna forma vaig tornar a tenir una sensació agradable que ara feia temps que no tenia i vaig poder retrobar-me amb cares conegudes i vells amics que hi havia entre el públic per continuar donant sentit a tot això. Gràcies a tots de tot cor.

Convidats al programa Música moderna de BTV

Aquest vespre l'Albert Puig ens ha convidat al seu programa "Música moderna" de BTV per presentar Casa Murada i tocar un parell de cançons. M'han acompanyat l'Àngel Santiago als teclats i el Quim Xicoira al baix i hem tocat "Qui" i "El carrer dels jocs florals". Avui hem tocat en versió de trio adaptant les cançons. Hem començat a fer algun bolo ja en aquets format i està resultant molt xulo. I avui, la veritat és que hem passat una bona estona. El programa s'emetrà el diumenge 15 de maig. Us deixo una foto del plató acabant la prova de so abans de començar a enregistrar el programa. Ha estat una bona experiència i m'ha fet il.lusió anar al programa ja que en sóc seguidor. Us convido a veure'l. Recordeu, 15 de maig!!!