divendres, 1 de juliol de 2011

Pregoner de la Festa Major de Reus 2011

El passat 24 de juny vaig tenir l'honor de fer el pregó de Festa Major de Reus, la meva ciutat. Un privilegi que sóc molt conscient que no tots els reusencs tenen!!! Crec que a tothom li faria il.lusió donar el tret de sortida a les festes del seu poble. A mi me'n va fer molta quan l'Ajuntament de Reus enguany em va fer l'encàrrec. Em vaig sentir afalagat i sóc conscient que és també una manera de donar un reconeixement a la meva feina, cosa que agraeixo molt sincerament.
La veritat és que va ser un acte molt emotiu i, tot i els nervis que reconec que vaig passar, vaig aconseguir gaudir de l'acte i passar-m'ho realment bé. Moltes gràcies a tothom i, per descomptat, també a l'Ajuntament de Reus. Ah, després va encendre la tronada tradicional l'equip d'Hoquei patins del Reus Deportiu, actual compió de lliga. 

dilluns, 6 de juny de 2011

Primer premi al clip "El carrer dels jocs florals" al FIC-CAT 2011

El clip de la cançó El carrer dels jocs florals de Joan Masdéu inclosa al seu primer disc en solitari Casa Murada acaba de rebre el primer premi al Festival Internacional de curtmetratges en català, FIC-CAT 2011 en la seva categoria de videoclips.

El clip és obra de la productora Acid Factory i va haver de competir en una primera pre-sel.lecció entre 39 obres més de les que se’n van escollir 13 que van entrar a concurs i que es van projectar el passat divendres 3 de juny dins la programació del festival. Entre els finalistes, a més del clip de Joan Masdéu, també hi havien videoclips de bandes com Els Pets, Mazoni, Pau Vallvé, El Petit de Cal Eril, Sanjosex, Inspira, Élena, Pepet i Marieta o Lexu’s, entre d’altres.

El lliurament de premis de totes les categories del FIC-CAT(Curtmetratges, Documentals, Videoclips…) i la cloenda oficial del festival van tenir lloc aquest diumenge passat dia 5 de juny al Teatre del Casino Municipal de Roda de Barà.
L’acte va estar conduït per la pallassa Pepa Plana i ha comptat amb la presencia de Joel Joan, president de l’Acadèmia del Cinema Català, i dels membres del jurat: la directora, guionista i productora de cinema Judit Colell; els actors Roger Coma i Fermí Fernàndez; les actrius Montserrat Carulla i Sílvia Aranda i el músic Joan Reig.

Les obres premiades en totes les categories es projectaran el proper dijous dia 9 de juny, a partir de les 7 de la tarda, als cinemes OCINE de Les Gavarres de Tarragona.

Us deixem l'enllaç del clip per si sou dels que encara no l'heu vist:

http://www.youtube.com/watch?v=O9DZ6KSFtYU


dilluns, 30 de maig de 2011

Tocant el cel al Camp nou



Impressionant ahir a la tarda tocant al Camp Nou enmig d'un estadi on no hi cabia ni una agulla. Emocinant!!! Els del camp som nosaltres (Robert Garcia, Quim Xicoira i un servidor fent "El carrer dels jocs florals". Per un dia, com els Beatles al Shea stadium. Je, je, je!!! Visca el Barça!!!

dimecres, 18 de maig de 2011

Continua la gira acústica de presentació de Casa Murada

Continua la gira acústica de Casa Murada. Aquest cap de setmana arriba farcit de concerts. Divendres 20 a Cal Terrassà de Tordera a partir de les 22:00. Dissabte 21 al Centru de Cabrianes a les 22:30 i clouré amb un darrer concert diumenge 22 a les 20:30 al Dau de Mataró. Un cap de setmana intens a la carretera per seguir portant amunt i avall les cançons de Casa Murada. Us hi espero!!!

dijous, 12 de maig de 2011

Crítica de Casa Murada de Pere Anton Riba

Aquesta setmana Pere Anton Riba m'ha fet arribar un escrit amb unes reflexions sobre el meu disc. La seva visió particular de Casa Murada. M'ha agradat tant que l'he volgut compartir amb vosaltres. Així que aquí us la deixo...

L’HORA DE LA BUGADA

Devia córrer l’any 95 quan una tarda vaig entrar al desaparegut Virgin Megastore de Gran Via / Passeig de Gràcia i em vaig comprar el “Dookie” dels Green Day. Durant alguns dies i setmanes vaig estar enganxat a la descàrrega adrenalítica de l’enèsima versió de punk rock trinxeraire, exponent de les no-preocupacions del que Douglas Coupland va definir com a generació X, a la qual dec pertànyer, ho vulgui o no. I va ser en una d’aquestes escoltes on puc recordar, amb total clarividència, un pensament que, passat el temps, he anat revisant amb una barreja de nostalgia i ironia. En aquell moment, amb vint anys, vaig pensar que era impossible que, passat el temps, em deixés d’agradar aquella música, que això nomes li passava als “carrosses” d’aquella època que havien escoltat els Sex Pistols o els Ramones i llavors es delien amb la versió més flonja dels Aerosmith. No m’entrava al cap que allò em pugués deixar d’interessar mai.

I el fet cert, potser fins i tot massa obvi, és que el decurs dels temps va alterant els gustos (o no), però el que inevitablement va modelant i transformant és el pes de les teves inquietuds. I llavors és quan, les etiquetes, les modes, el més insubstancial resta en un segon pla i et centres veritablement en la música, en el què i en el com, en el que sents i el que tens ganes que t’expliquin. L’atenta escolta de “Casa Murada”, em duu a pensar que pel creador (de la disciplina que sigui) aquest camí també és el que naturalment surt quan ja portes algunes hores de carretera (vital i artística) al darrere. No es tracta tant de parlar d’allò tan suat “d’obra de maduresa” ni de res per l’estil (tampoc som tant vells!). Avui escolto el “Dookie” i m’agrada recordar moments de diversió, però la música que m’interessa té més a veure amb altres coses que queden lluny de les revisitacions del “no future”. I és que, és un fet: han passat els anys.

De tota manera, en fa un quants més que uns nois de Liverpool van ensenyar al món que, si fas música, res millor que la simplicitat d’una bona melodia per fer arribar a la gent les teves històries. Hi ha una petjada evident dels “fab four” en l’atmosfera que destil·la “Casa Murada”, però també em ressonen ecos dels Kinks, de Brian Wilson o dels Eagles, entre d’altres. Des de l’esplèndida tornada en forma d’himne de “Finals d’estiu” (donarem la volta als gira-sols / per si una nit freda / torna la bonança, si déu vol) a les interpelacions malenconioses de “Qui?” (qui et llegirà els silencis / qui et pregarà que et quedis un dia més?) o en el to críptic i alhora encomanadís de “Desapareixo” (pels encenalls que festejo com el més ben guardat dels tresors / fets de retalls del vestit d’una pepa maca sense cor).

Però el més interessant sorgeix dels matisats contrapesos que expressen estats d’ànim a través dels quals vas transitant, d’aquest equilibri potser més precari del que sospitem, que envolta el fet mateix de viure, de sentir, de riure i de patir, de veure-ho de vegades negre (empassats per la gola del llop, tot és fosc / dins d’aquests avencs sense retorn) i de vegades d’un blanc que gairebé no pots ni abarcar (giren llunes plenes, roda el món / a dues veus pel Born / fregant els cels més alts). El que atrapa del disc és que endevines històries darrere de cada tema que remeten a vivències personalíssimes que podrien ser teves, que traspuen melangia a “Moscou”, que evoquen moments màgics a “El carrer dels jocs florals”, que senzillament donen forma a un credo proclamat als quatre vents a “Crec”.

M’ha agradat el disc i m’ha agradat més a cada nova escolta, en el descobriment de nous detalls, com qui va degustant un bon àpat sense pressa. Els entrants, amb “Desapareixo” i aquests “jocs florals” que m’imagino maridant amb una bona “road movie”, són frescos, directes, et donen ganes que continuï el menú. Els primers ja venen amb un altre aire més elaborat entre les quals, pel meu gust, un dels plats forts : “Finals d’estiu”, un tema contra la fatalitat, d’un fons decididament optimista. I en els segons, com diuen les mares, ve el “tall”. Un “Crec  que ho diu tot, reivindicant, entre d’altres, la màgia de parir quelcom del no res (tinc fe cega en tants moments d’atacs febrils) les guitarres que rasquen en les penombres dels “Avencs”, fent palès que rock i inconformisme han anat sempre de la mà, l’aura de mirada perduda en la infinitud a “L’univers”, i aquests “Jornals de secà” que distorssionen la vida com les veus que la canten, que et fan mal, però que t’endureixen com el cuir, que de tot se n’aprén. I de postres, la cançó de bressol, que et convida a pair les menges amb un son d’aquells que, quan despertes, tens l’agradable sensació d’haver descansat.

En resum, una “Casa Murada” que notes que va creixent i aconsegueix que de sobte, unes hores després, tot passejant pel carrer, et trobis de forma inconscient rememorant passatges, taralejant estrofes, signe inequívoc que ha calat. Hi ha uns quants llençols que van apareixent, convertits gairebé en fetitxe (“El carrer dels jocs florals”, “Finals d’estiu” i “Crec”) i que em fan pensar en una immensa bugada personal estesa a la vista de tothom. Però aquí, lluny d’anar-ne perdent algun a cada nova passada, tens la sensació que, plantats allà, a raig de sol, cada cop llueixen més.


Pere Anton Riba